jueves, 20 de enero de 2011

María Beneyto


El día que será

Ya no importa saberlo. Será el día
del arco iris cómplice del agua
que llore demasiado por los muertos,
y habrá quizás en el ambiente estigmas
de señalada indecisión, palomas
que endulzarán la luz, gaviotas grises
salobres de renuncia y de recuerdo
y golondrinas, golondrinas blancas...
Hasta vendrán las olas más rebeldes
llenas de pez disuelto, a verte quieta
y a dejarte la brisa en vez del viento
sobre la piel, con terquedad amorosa.

Un día como tantos. De la huida
tan sólo quedará aquella palabra
que seguirá secreta, intraducible,
y, cada vez que vuelva el arco iris,
vendrás -roja, amarilla, azul y verde-
a pretender decirla.








-Escriure en la nostra llengua era un risc molt més important abans que ara, per les circumstàncies polítiques principalment. Ara ho és encara, però en una mesura que no té punt de comparació. Rendibles o no, els llibres de poesia requereixen una mena d’esperit de sacrifici, difícilment recompensable.

-El llenguatge poètic i l’expressió poètica requereixen també una sensibilitat intel·lectual i emotiva que no tot el món posseeix. I ací cal recórrer a «la inmensa minoría» de Juan Ramón Jiménez. La narrativa no fa pensar, no fa patir de la mateixa manera. La narrativa distrau i crec que té una altra missió menys important i més intel·ligible al mateix temps. Però pense també que els editors i els que no ho són haurien d’esforçar-se a fer més accessible el món de la poesia, tan poc enlairat, tan tancat en si mateix.

-No sé si hi haurà llibreries en el futur o si la difusió de la literatura es farà per Internet o cosa semblant. En tot cas, la nostra poesiaAlineación a la derecha destinada a créixer no pot retrocedir i creixerà amb el meu aplaudiment tan fort que l’absència mai no podrà esborrar.

Extraído de
Entrevista amb María Beneyto, premi de les lletres valencianes (.pdf)

© Lo supe en cuanto te vi
Maira Gall